09 de maig 2007

Quina nit!!


Ara fa just 15 anys estava sortint de la Plaça de Toros Monumental de Barcelona, si, heu comptat bé, l´any 1992, l´any que va passar tot: Olimpíades, Lliga + Copa d´Europa de Wembley i concerts dels Dire Straits. Quin any!! Recordo que a les notícies va sortir l´informació dels concerts varies vegades, no com ara. Càmeres fora els recintes entrevistant la gent i tot. Recordo un entrevisitat que va dir algo així: els Dire Straits són una religió, el Sultans el Pare Nostre, i el Knopfler és Deu. Joder, segur que per molts era així!!!
Però aquell 8 de Maig, serà un dia que el recordaré sempre. Mira que els vaig tornar a veure a l´Octubre, he vist el Knopfler en solitari vàries vegades més, però com aquella nit, mai.
No se, segur que no van estar ni millor ni pitjor que altres nits, però aquella va ser la meva primera vegada, i qui no recorda la primera vegada, eh!! Crec que aquella nit, molts erem verges encara, i teniem el neguit i nerviosisme del primer cop. Almenys jo si. Segur que riureu, però jo aquell dia quasi no vaig dinar de lo nerviós que estava. Òstia!! Els seguia des del 1988, i ja tenia ganes d´estrenar-me, que quatre anys es fan molt llargs...


Doncs el que deia abans, no se si van estar millor o pitjor, però per mi aquella nit van sonar de puta mare, i el so a tot drap (l´endemà, segons El Periódico, queixes veïnals pel soroll). La paraula? Acollonant.
Recordo que quan es van apagar els llums i es van sentir els primers tocs de percusió i bateria per començar el Calling Elvis, allò semblava que s´ensorrava, però no, quan es va ensorrar va ser quan va sortir ell amb el puny alçat, allò va ser la histèria col.lectiva. On estava jo, just en aquell moment em va passar pel davant el tio que venia patatetes i cacauets, i una mica més el tiro dalt a baix de l´espenta que li vaig fotre, és que...!!

Musicalment, no recordo gaires cançons en concret, però si alguns moments: Calling Elvis per ser la primera, The Bug perque l´inici va ser boníssim (abaixant el so, el Chris White i el seu saxo jugant amb el public, i després tornar a arrencar a tota castanya), When It Comes To You perque m´agrada molt (i encara no l´havia escoltat a cap bootleg de la gira), el Sultans (tant de temps escoltant-la amb el radiocassette i ara apart d´escoltar-la, vaveia), i finalment Solid Rock. Per que? Doncs perque sempre havia estat una de les que m´agradava més, i quan va començar a sonar Wild Theme, vaig pensar que un altre dia seria. Però no, algo estrany devia passar, em van sentir??, perque després de Wild Theme van tocar Solid Rock!! Jo ara encara no ho entenc, no ha passat mai això de que toquin algo més després de Local Hero!! I com a colofó, focs artificials!!
Bé, ja acabo, que deu ni do avui. Però és que aquella nit no s´oblida, i suposo que per alguns dels que ho llegireu tampoc.

13 comentaris:

Mikel ha dit...

Jo tampoc oblidaré mai aquell 8 de maig , tampoc vaig dinar , ni vaig sopar i estava a clase tatxan en un paper les hores que quedaben per el concert...encara ara quan sento el bootleg d´aquell concert flipo amb el crit del public al apagar-se els llums i al començar el calling elvis , es el mes semblant a un orgasme colectiu que he sentit mai.

CARLES DAVI ha dit...

Hola Mikel, a mi també em passa quan escolto aquell concert. Encara s´em posa la pell de gallina. La gent cantant-t´ho tot.

Charlie ha dit...

snif snif, jo també hi era. A segona fila i quasi esclafat durant The Bug.

CARLES DAVI ha dit...

Collons Charlie, quins temps!! Em sembla que et veiga la foto...

Mikel, sobre lo de tatxar les hores, jo ho vaig fer una mica més gran. Des de el dia que vaig comprar les entrades, em vaig fer com un compte enrera i cada dia ho anava tatxan per saber quants dies quedaven. Juajuajua.

Mikel ha dit...

Amb aixo dels dies abans tambe recordo desde el dia de compra de les entrades 5-11-91 si no recordo malament mirar-les sovint abans de anar a dormir com si fosin un autentic tresor.

CARLES DAVI ha dit...

Mira que sóm freaks!!! juajuajua. Mi tesoroooo!! Va ser el teu primer concert Mikel?

Anònim ha dit...

És una passada perquè he arribat tard a casa i llegint els mails i després la teva entrada al bloc, he reviscut moltíssim tota la història. De tota manera, de tot plegat, el que més recordo és l'estranya sensació de veure'l allà al davant. Pensava: "cony, si és el tiu del pòster que hi ha a l'habitació, i és de veritat. I, si li miro els dits, veig com està creant les notes i, al moment, les puc sentir". Va ser una sensació molt guapa.
Realment era verge. Però verge verge. Era el meu primer concert fora d'Alella... :-D 16 anyets, quina criatureta...

CARLES DAVI ha dit...

Hola Òscar, veig que tots teniem la mateixa edat més o menys. Jo també en tenia 16, i al juliol en feia 17.
Suposo que tens el bootleg, oi? Jo cada vegada que l´escolto flipo, sobretot al principi, que la gent està super exaltada i ho canta tot.

Charlie ha dit...

JUASJAUSJAUSJASUJSUS quines preguntes li fas al Mikel JAUSJAUSJAUSJAUS. Em sembla que al seu primer concert encara no havien tallat el cordó.

CARLES DAVI ha dit...

Si no ho va ser que ho digui, que fa gracia saber quan es va estrenar cadascú.
Per tu va ser el primer, carallot?

Unknown ha dit...

Per mi tb va ser la primera vegada, érem una vintena llarga de persones que tot sigui dit havia agrupat un servidor, recordo la calda fora la Monumental, recordo els Was Not Was i recordo la polseguera que es va aixecar quan tothom començava a saltar, recordo el "yeaaaah, allright!!!", tothom cantant-ho tot i 2 grans moments; el "you and me babe, how about it" i el joc del saxo a The Bug; i com no el Sultans!

Tenia 19 anys cap a 20 (sóc de l'octubre) i és un dels moments més emocionants/excitants de la meva vida.

CARLES DAVI ha dit...

Ei Mep! Primer de tot: FELICITATS!!
Doncs si tiu, aquella nit va ser la repera. Allò no s´oblida. Jo no se si era perque va ser el meu primer concert i estava nerviós i excitat, o no se que, però em van agradar més que al Sant Jordi a l´octubre.

Anònim ha dit...

Doncs jo no ho recordo com una cosa tan collonuda. Va ser la primera vegada que vaig conèixer el que ara és el pa de cada dia: l'aborregament col·lectiu.
El fet que la gent cantés totes les cançons i que quasi no se sentís el Mark, i que cantessin fins i tot el riff de guitarra del MFN em posava histèric. A un concert s'ha d'anar a escoltar, no a cantar.